(Josep Lluís Iriberri sj. Director Oficina del Peregrino del Camino Ignaciano. Obra Apostólica Camino Ignaciano. URC) Encara que la calor ens espremi fort les forces, i les ganes de posar-se en Camí potser afluixin en aquests temps, el cert és que no hem de desaprofitar el temps d’oci que ens ofereixen les vacances per posar-se en marxa i fer una o diverses etapes d’un pelegrinatge que estigui a la vora de casa. No cal anar-se’n molt lluny o fer una gran despesa, simplement prendre la decisió de posar-se en Camí. I potser ni tan sols cal fer-ho físicament, encara que el fet d’unir l’experiència corporal a la cordial i mental és sempre el més recomanable.
La consciència de ser pelegrins en aquesta vida ens allibera de molts malts de cap del nostre temps, com poden ser el desig d’immediatesa, o les ganes d’obtenir i mantenir les nostres posicions i seguretats. Entrar en la dinàmica peregrina ens convida a estar sempre en moviment, cercant el final d’una nova etapa, res més allunyat de l’estil de vida del qui ho té tot fet i aconseguit. Tenim la tendència a crear el nostre racó, a estabilitzar-nos, i ens mostrem resistents al canvi, perdem flexibilitat. Aquella persona que ha optat pel Camí sap molt bé que no pot donar res per acabat i que sempre hi ha un nou horitzó que l’espera. Fer relacions, crear lligams que s’han de mantenir en el temps, és molt important, i els pelegrins es descobreixen ciutadans del món que han recorregut, llocs on viuen companyes i companys de camí que formen una gran família. És un fruit del pelegrinatge el descobrir-se amant de la multiculturalitat dels llocs on s’ha conviscut, amb persones molt diverses, i amb els que han compartit enriquidors moments d’experiència.
Que la vida és un llarg pelegrinatge cap a la Vida en el Senyor, que ens crida a posar en joc el Seu Amor al llarg del Camí, això és quelcom que tenim molt clar. I que el guia és Jesús en el seu Esperit, encara més. Però no n’hi ha prou de saber-ho. Com es diu al final de la pel·lícula Camino Ignaciano, d’en Franz Tolvaly (2021), pelegrinar és com ballar: per poder copsar el sentit profund i viure-ho, no n’hi ha prou amb veure ballar a la gent, cal sortir a la pista de ball! I justament per oferir una nova oportunitat a la societat del segle XXI de fer aquest aprenentatge, la Companyia de Jesús ha posat en funcionament un itinerari anomenat Camí Ignasià que recorre els 700 km que uneixen Loyola amb Manresa.
Aquest 2022 fa 500 anys que el primer pelegrí va recórrer aquest itinerari: el febrer de 1522, Íñigo de Loyola, un ambiciós jove de 31 anys, va iniciar un viatge cap a Jerusalem per convertir-se en pelegrí-apòstol de Jesús, i va esdevenir un viatge cap a la descoberta de si mateix i de l’Amor Misericordiós de Déu. El 2011 es va iniciar el projecte d’unir el recorregut geogràfic-històric (Autobiografia de Sant Ignasi) amb l’experiència espiritual ignasiana (Exercicis Espirituals). Així va néixer el Camí Ignasià, que ara s’ha convertit també en pel·lícula documental, de la mà del director Jordi Roigé. En aquest film apareixen tots els elements que entren a formar part de l’experiència global del pelegrí, des dels paisatges i camins, a la gastronomia i l’art religiós present al llarg del Camí. El Camí Ignasià apareix així com un instrument per redescobrir els nostres valors humans i espirituals.
Acceptar entrar en el Camí, posar-se en Camí, fer-se seguidors del Camí és quelcom molt propi de la nostra espiritualitat cristiana. Als primers cristians se’ls identifica com als seguidors del Camí, com aquells que pertanyen al Camí. Certament, Jesús va demanar als seus deixebles caminar, sortir als camins, anar a l’encontre de la gent fins als confins de la Terra. Els pelegrinatges son un instrument per reprendre la nostra tradició mil·lenària, la d’aquells que saben que aquesta no és la seva llar, sinó que estem en trànsit. I viure com pelegrins és, en el fons, el nostre ideal de vida.